Això dels referèndums, nosaltres no ho veiem gaire clar: és una cosa que està bé, però és un camí massa lent i que no està gens clar que ens porti cap a la independència. Nosaltres tenim una idea que soluciona el tema en quinze dies tres setmanes. Vol un esforç de discreció i organització, però això al tarannà català li resulta fàcil.
La idea és: fem-nos tots andorrans. El pla d’acció és el següent:
1. Cada dia, uns quants catalans, el primer dia els que tenen el cognom amb A, el segon dia els de la B, i així anar fent -els W, X, Y i Z ho faran junts el mateix dia-, aniran a Andorra, s’hi compraran un pis, s’empadronaran i ja seran andorrans.
2. De pis només n’hi haurà un, que anirà passant dels uns als altres. Aquí és molt important que quan hom es vengui el pis no renunciï a la nacionalitat andorrana. A la que sí que renunciarem és a l’espanyola.
3. Ben aviat sis o set o vuit milions de catalans serem andorrans. Només pel gust de tenir el català com a única llengua i de no ser espanyols ja haurà valgut la pena.
4. No passaran ni tres dies que a Espanya s’adonaran que no recapten ni un euro d’impostos de Catalunya -els pagarem a Andorra- i que, en canvi, hi han de continuar invertint en infraestructures i serveis.
5. Després que a Espanya s’hauran adonat d’això, ens demanaran de genollons que proclamem la independència de Catalunya; si juguem bé les nostres cartes, encara ens donaran, a més a més, quatre quartos.
6. Visca Catalunya!
Quina bona idea, oi? Si a tots us sembla bé, demà ja podeu començar els de la A. I no cal que ens agraïu res: de què serveix tenir una bona idea, si no la comparteixes amb els altres?
